La mort s?ha posat en marxa per atènyer una jove sense nom que l?espera. És el seu destí indefugible, el que dicta l?honor. Una mort esperada per tots i cadascun dels membres de la família: la mare, els germans, la cunyada. L?home que estima, colgat sota la runa d?un edifici abatut per una bomba dels aliats a Mossul.
I, enmig de tanta mort, s?eleva la veu impassible del Tigris. Amb una omnisciència ancestral, el riu posa en evidència la destrucció causada per l?home, que va cavant la seva pròpia tomba des dels temps mítics de Guilgameix, amb qui dialoguen les veus interiors dels personatges com si fossin el cor de les tragèdies antigues.
Amb un estil contundent, bell i poètic, Emilienne Malfatto construeix un relat en què es debaten les forces de la vida a l?Iraq actual. Una història de la qual emana un clam universal.
Emilienne Malfatto (1989), periodista i fotògrafa, formada a França i a Colòmbia, ha treballat per a l?Agence France-Presse i des del 2015 és corresponsal independent a l?Orient Mitjà, sobretot a l?Iraq, per a diaris com The Washington Post, The New York Times i Le Monde. També és autora del llibre de no-ficció Les serpents viendront sur toi (Premi Albert Londres 2021). La seva primera novel·la, Que et plori el Tigris, ha guanyat el Premi Goncourt a la primera novel·la 2021 i va ser menció especial dels lectors per al Premi Hors Concours 2020.

En un recòndit convent de carmelites descalces d?una illa propera a les costes mediterrànies, Armand de Montriveau, general de les guerres napoleòniques, sent, entre el cor de monges, una veu que li és coneguda. És la de la germana Teresa, una veu que esdevé un bàlsam per al cor abrandat del general perquè amaga la bella i fascinant Antoinette de Langeais. Casada amb el duc de Langeais, aquesta dona havia estat la reina de la societat parisenca, i tots els homes sucumbien als seus encants. Tanmateix, enamorada de Montriveau, el matrimoni de conveniència de la duquessa va impedir que l?amor es consumés. ¿Podrà reviure, aquest amor, tant de temps després, o ja serà massa tard? Sigui com vulgui, aquesta novel·la, indubtablement una de les obres mestres de Balzac, encara conserva el misteri i el poder de seducció que ha meravellat diverses generacions de lectors.
Honoré de Balzac (1799-1850) és considerat el novel·lista més important de les lletres franceses. La Comédie Humaine, el colossal projecte literari de tota una vida ?que inclou obres transcendentals i immarcescibles com El cosí Pons, El pare Goriot o Eugénie Grandet, entre moltes altres?, el convertí en l?historiador del present i en el mestre de les generacions posteriors. No hi ha dubte que Stefan Zweig tenia raó quan deia: «Mai abans de Balzac no s?havia emprès deliberadament una comesa tan vasta; mai l?audàcia d?una voluntat descomunal no havia rebut una recompensa tan gran».

La Glory Boughton té trenta-vuit anys quan, després d?un desengany amorós, torna a contracor a Gilead per cuidar el seu pare, el reverend Robert Boughton. Aviat el seu germà Jack, l?ovella negra de la família que va desaparèixer fa vint anys, també torna a casa i els braços del pare s?obren per acollir el més estimat dels vuit fills. Mentre el fill pròdig intenta fer les paus amb el seu passat tèrbol, comença a forjar un intens vincle amb la Glory, la germana petita. A la llar és una novel·la lluminosa i guaridora sobre els secrets familiars, el perdó i la fe.
Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 1943) és autora de cinc novel·les i de diversos llibres de no-ficció. La seva trajectòria literària ha estat àmpliament reconeguda tant pel públic com per la crítica i l?any 2012 va rebre la Medalla Nacional d?Humanitats ?atorgada pel president dels Estats Units? per la seva «prosa delicada i intel·ligent». A Edicions de 1984, hem publicat les seves novel·les Vida de casa (1980), Gilead (Premi Pulitzer, 2004), Lila (National Book Critics Circle Award, 2014) i Jack (2020). També hem publicat el seu darrer recull d?assaigs, Què hi fem, aquí? (2018). Actualment, és professora a la Universitat d?Iowa i viu a Iowa City.

Quan a la Jeanne, una llibretera parisenca, li diagnostiquen un càncer de pit, el marit la deixa perquè no pot suportar el seu patiment. Aconsellada pels metges, decideix buscar suport en la gent que l?envolta: la Brigitte, l?Assia i la Mélody es converteixen en les seves millors aliades en la lluita contra el càncer, totes elles dones amb qui el destí no ha estat benèvol. Per això, la Jeanne no dubta gaire quan li proposen col·laborar en la seva missió: assaltar la principal joieria de la ciutat, en ple centre de París.
Chalandon ens narra la història de quatre dones que s?embarquen en una aventura que les portarà fins als racons més perillosos i obscurs. Juntes destruiran el pavelló del càncer per construir-hi una alegre ciutadella.
Sorj Chalandon, nascut el 1952, va ser corresponsal de guerra i durant trenta-quatre anys periodista al diari Libération abans d?incorporar-se a Le Canard enchaîné. Amb els seus reportatges sobre Irlanda del Nord, el 1988 va guanyar el Premi Albert Londres. Ha publicat diverses novel·les, entre les quals destaquen Une promesse (2006, Premi Médicis), Mon traîte (2008), Retorn a Killybegs (2011, Gran Premi de Novel·la de l?Acadèmia Francesa), La quarta paret (2013, Premi Goncourt dels Instituts), Professió del pare (2015, Premi Style) i El dia abans (2017). Les quatre últimes, publicades a Edicions de 1984.

A través de les converses que Montse Caralt ha mantingut durant diverses èpoques amb Lluís Solà, podem entrar en els anys de formació del poeta i en les diverses passions que l?han anat conquerint: la passió pel teatre, la lluita per la llengua, la desesperació per la situació política, la necessitat de canviar el món de l?ensenyament, la voluntat i l?afany de bastir estructures duradores, com la revista de poesia Reduccions. Lluís Solà sempre ha intentat de conjugar diverses activitats amb la tasca de la poesia i la paraula. Aquestes cinc converses en donen testimoni.
Montse Caralt i Sagalés (Folgueroles, 1986) és doctora en Traducció, Llengua i Literatura per la Universitat de Vic-UCC (2016) i membre del grup de recerca Textos Literaris Contemporanis: Estudi, Edició i Traducció (TEXLICO) de la mateixa universitat. Les seves línies de recerca se centren en l?estudi de la literatura i l?art a la segona meitat del segle XX i la gestió del patrimoni literari i museístic. És membre del consell de redacció de les revistes Ausa i Reduccions. Revista de poesia. Actualment és directora de la Fundació Miquel Martí i Pol i la Casa Miquel Martí i Pol i produeix projectes culturals.

«Amb la velocitat pròpia del somni, el poeta travessa llocs i èpoques, llengües i dialectes; en el present de l?escriptura Pierís contrau passat i futur, record i visions presents i futures. Movent-se de la ciutat a voltes real, a voltes onírica, persegueix la mateixa inspiració ideal, inabastable i canviant. Ciutats-dones, ciutats-monstres, ciutats-nereides, ciutats-princeses, reines d?altres temps, ciutats-amants, dolces, sensuals, però també dures, que esdevenen la metàfora d?una lluita existencial que no s?atura. Es tracta d?un recorregut sensual i musical, on les ciutats-muses troben expressió en la poesia i al final es converteixen elles mateixes en ?poesia?, on viurà el poeta. Els poemes-ciutats d?aquesta antologia constitueixen en realitat un work in progress: el poeta persegueix les múltiples metamorfosis de ciutats conegudes i viscudes sensualment. És l?obra d?un poeta xipriota, originari d?una pàtria petita, que es mou en un ambient geogràfic i cultural més ampli que l?assimila.» Del pròleg de Paola Maria Minucci
Poeta, assagista, crític i professor universitari, Mikhalis Pierís va néixer a Eftagònia, Xipre, l?any 1952 i va morir el 2021 a Nicòsia. Entre els seus llibres de poemes destaquen obres com Resurrecció i mort d?una ciutat, El ritme i la por, Relat o Metamorfosis de ciutats. Rodamon, a la manera d?Ulisses, els seus versos estan inspirats per les freqüents visites culturals a ciutats d?arreu, des de Sidney a Granada, passant per Barcelona, Venècia, Roma o Hamburg. L?any 2010 va ser guardonat amb el Premi Nacional de les Lletres per part del Ministeri de Cultura de Xipre i el govern italià li va atorgar el càrrec honorífic de Commendatore d?Itàlia a Xipre. També va ser proposat pel govern del seu país per al Premi Internacional Catalunya de 2013.

En la seva obra lírica, Thomas Hardy parla d?un passat rural que s?esvaneix i de les dificultats del present, i ho fa des d?un punt de vista desinhibit i modern, lluny del romanticisme fins aleshores imperant i de l?encarcarament dels seus contemporanis victorians. Els protagonistes dels seus gairebé mil poemes són la gent corrent del seu comtat i Wessex és el vell nom saxó que recupera de l?oblit per anomenar aquest paisatge literari, inventat però gairebé real, de l?oest d?Anglaterra on situa les seves històries. Serà en l?escenari d?aquests turons que la seva visió del món i del destí dels homes, a través del geni poètic, agafa vida pròpia, pren volada i ens continua emocionant. Tot plegat un projecte literari, moral i estètic que el va convertir en una de les grans figures de la lírica moderna i en el far que ha guiat alguns dels grans poetes de llengua anglesa del segle XX: Yeats, Brooke, Auden, Eliot, Frost o Larkin.
Thomas Hardy (Dorchester, Anglaterra, 1840-1928) és un dels grans escriptors anglesos de tots els temps, arquitecte de professió. Va començar escrivint poesia de jove però es va descoratjar en no trobar editor. Després va publicar novel·les i narracions que el van convertir en una personalitat literària, fet que li va permetre deixar l?arquitectura i viure al camp, lluny de Londres i la gent. Victorià crític amb les normes i creences de la seva època, la seva obra aprofundeix en el patiment humà i en la dificultat per trobar esperança en la vida quotidiana. Cansat tant de l?èxit com de les crítiques rebudes a causa del realisme de les seves novel·les, als cinquanta-vuit anys va publicar el primer llibre de poesia i ja mai no retornà a la novel·la.

Al Londres del 1967, la Phyllis, una atractiva mestressa de casa, viu en una bombolla d?estabilitat convencional amb en Roger, un marit devot amb una bona feina al Ministeri d?Afers Exteriors, i els seus dos fills: la Colette, una adolescent molt espavilada, i el petit Hugh. Però, quan una calorosa nit d?estiu reben la visita del fill jove d?uns vells amics i, en un moment d?intimitat, el noi fa un petó a la Phyllis, alguna cosa s?encén en ella que l?empeny a prendre una decisió que desafia tot el que s?espera d?ella com a dona i mare. L?agitació de la família reflecteix la dramàtica transformació de la societat del moment.
Una novel·la atrevida i perspicaç que explora l?amor romàntic, la llibertat sexual i la vivència de la versió més autèntica i significativa del nostre ésser.
Tessa Hadley (Bristol, 1956) es va llicenciar en Filologia Anglesa a la Universitat de Cambridge. El 1993 va fer un màster en Escriptura Creativa i al cap de cinc anys es va doctorar. Autora de vuit novel·les i tres llibres de relats, no va publicar la seva primera novel·la fins als quaranta-sis anys i, des de llavors, la seva reputació literària no ha parat de créixer. Entre altres premis, ha estat guardonada amb el Premi Windham Campbell per Clever Girl (2013) i The Past (2016). A Edicions de 1984, hem publicat la seva novel·la Cap al tard (2019). Actualment viu a Cardiff i ensenya Literatura i Escriptura Creativa a la Universitat de Bath Spa.

Durant l?estiu del 1872, un escriptor famós en hores baixes i la seva jove neboda passen uns dies de vacances a Banyeres de Luixó, una petita ciutat balneària a tocar del Pirineu català. Al llarg d?aquesta estada, oncle i neboda compartiran converses i situacions que trasbalsaran no solament la plàcida vida local, sinó també la seva pròpia existència. Sobretot la de Caroline, Lilinne per al seu oncle, el novel·lista Gustave Flaubert. Una neboda que, educada i maridada en el marc d?una societat burgesa i aparentment avançada, pren consciència de la seva llibertat i es mostra oberta a experimentar, tot desafiant i transgredint costums, tabús i convencions. Diverses circumstàncies i contratemps ambientals ?una gran secada, una estranya passa d?estiu i uns crims esgarrifosos? contribuiran a convertir aquesta història de sentiments i idees enfrontades en un relat farcit d?infortunis, interessos ocults i fosques obsessions.
Jordi Estrada (Manresa, 1958) és llicenciat en Filologia Catalana i Italiana. Col·labora periòdicament al diari Regió7 i és redactor de la revista El Pou de la gallina. Ha traduït diverses obres de l?italià i és autor de la novel·la Rius paral·lels (2010), guardonada amb el Premi Amat-Piniella l?any 2012. També ha participat en els reculls De tot cor (2012) i Tot és possible (2014), del col·lectiu Narradors Centrals, així com en les obres Que Déu ens agafi confessats (2018) i Dies de roses i vi (2021), del col·lectiu Lola Palau.

A Nova Orleans, el 1937, un home i una dona ho sacrifiquen tot per una passió il·lícita. Al Mississipí, deu anys més tard, un presidiari es llança a travessar el riu inundat i arrisca la llibertat per salvar una embarassada. A partir d?aquestes dues narracions, Faulkner compon una simfonia d?alliberació i condemna, de supervivència i autosacrifici. A Les palmeres salvatges s?entrellacen dues històries que basteixen una novel·la captivadora que confronta l?ésser humà amb les forces de la natura i, sobretot, amb les seves pròpies passions, sentiments i ambicions.
Amb una prosa que deixa bocabadat, William Faulkner ens regala, un cop més, una obra de gran inventiva impregnada a cada pàgina del país que va fer seu.
William Faulkner va néixer a New Albany, Mississipí, el 25 de setembre de 1897. Va publicar el primer recull de poemes, The Marble Faun (El faune de marbre), l?any 1924 i, al cap de dos anys, la seva primera novel·la, Soldier?s Pay (La paga del soldat). El 1949, després d?haver escrit obres com ara Absalom, Absalom!, Mentre em moria o Llum d?agost, va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura. Uns quants anys més tard, va publicar la trilogia dels Snopes ?composta per El llogaret, La ciutat i La mansió?, traduïda per primer cop al català en aquesta mateixa col·lecció. També va obtenir el Premi Pulitzer per A Fable (Una faula, 1954) i The Reivers (Els lladregots, 1962). Va morir el 6 de juliol de 1962 a Byhalia, Mississipí.